SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Observatori de sostenibilitat i religions

SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Església Catòlica

3.1 Església Catòlica

Abans d’entrar en l’exposició del context de les Esglésies cristianes a Catalunya, hem de fer un aclariment previ. Les bases doctrinals sobre les que es basa l’acció social són molt semblants. Totes les confessions cristianes es basen en els mateixos textos sagrats que composen el Nou Testament. Les diferències entre unes confessions i altres són dogmàtiques però no afecten substancialment a les bases sobre l’amor al proïsme, les obres de misericòrdia, etc., que són el fonament de gran part de la tasca assistencial i social que realitzen. Això suposa, per altra banda que entre les Esglésies cristianes l’acció social és una base forta per al diàleg interreligiós.

3.1.1 Contextualització històrica

El concepte desenvolupament sostenible inclou la cerca de la qualitat ambiental, la justícia social i una economia equitativa i viable a mitjà i llarg termini. Aquest concepte inclou tres dimensiones fonamentals, la sociocultural, l’econòmica i la mediambiental.

Com la Prof. Silvia Albareda ens ha parlat ja dels ensenyaments de l’Església en la dimensió mediambiental, jo desenvoluparé els principals continguts dels seus ensenyaments en les altres dues dimensions, és a dir la sociocultural i l’econòmica.

La presència de l’Església catòlica a Catalunya es remunta pràcticament als inicis de la pròpia religió cristiana, i si volem ser més concrets, al segle I després de Crist. Com és ben conegut de tots, en el segle I Catalunya feia part de l’Imperi Romà i més específicament de la Província Tarraconense a la Hispania Citerior, amb capital a Tàrraco, l’actual Tarragona. Tenim constància de tradicions consistents que ens testimonien la presència de comunitats jueves que ja al segle I van entrar en contacte amb el cristianisme i que inclús l’Apòstol Pau hauria visitat aquestes primeres comunitats personalment11. Les primeres referències documentades al cristianisme peninsular són del s. II. Les actes del martiri de sant Fructuós (259 dC) mostren l’existència d’una jerarquia eclesiàstica amb bisbes i diaques en ciutats de Catalunya al s. III12.

Actualment l’Església catòlica té un fort arrelament a Catalunya, tot i que les darreres dades estadístiques mostren un retrocés de la pràctica religiosa catòlica. L’Església catòlica segueix sent àmpliament majoritària a Catalunya, amb més del 83 % dels centres de culte. La tendència varia d’unes comarques a d’altres, si bé hi ha hagut canvis en l’organització de les parròquies i la reestructuració de les zones pastorals de diverses diòcesis que han modificat el nombre total13. En els darrers anys s’ha produït una disminució del nombre de catòlics a Catalunya. L’any 2013 s’identifiquen com a catòlics el 60,9% de la població catalana, a la vegada que s’ha produït simultàniament un l’augment de població que pertany a altres denominacions religioses minoritàries (el 5,7%) i l’efecte de la secularització a Catalunya es manifesta sobre tot en l’augment del nombre d’agnòstics i d’ateus (32 %).

3.1.2 Aspectes clau de la doctrina social de l’Església

L’Església catòlica no té només elements puntuals que podrien fonamentar la seva acció social, sinó un autèntic cos doctrinal global sobre la societat i el seu desenvolupament i progrés a la llum de la revelació en Jesucrist.

L’Església amb la seva doctrina social ofereix una visió integral i una plena comprensió de l’ésser humà en la seva dimensió personal i social. L’antropologia cristiana, manifesta la dignitat de la persona i introdueix en la realitat del treball, de l’economia, de la política, etc14.

Hi ha una relació directa i immediata entre la Doctrina Social de l’Església (DSE) i la pastoral social que inspira l’acció organitzada de l’Església per promoure els valors de la doctrina social15.

L’Església veu la tasca evangelitzadora, la difusió del missatge cristià estretament lligat a la realització de la tasca social. És a dir, la tasca de desenvolupament social no és un afegit, sinó part de la mateixa evangelització16. No es pot anunciar l’Evangeli sense buscar fer un món més just.

A continuació fem una síntesi dels aspectes principals d’aquest ensenyament social:

a) La dignitat de la persona humana: en la revelació catòlica l’ésser humà ha estat creat per Déu a seva imatge i en un acte d’amor. L’home i la dona són éssers estimats de Déu i cridats per Ell a estimar-lo. Aquest fet fonamenta moltes de les afirmacions doctrinals especialment en relació a la doctrina social.

La persona humana no és fruit de l’atzar: té origen en un acte d’amor i un destí immortal. Això li dona una dignitat incommensurable i el posa al centre de la creació. De tal manera que la societat i el seu desenvolupament han d’estar al servei de l’ésser humà17.

El mateix concepte de desenvolupament es basa en una idea d’home que té un origen i un destí més enllà: si no parlaríem només d’evolució o increment18.

b) El caràcter social de la persona: l’ésser humà és espiritual i es realitza en les relacions interpersonals19. Això és una de les conseqüències del ser “imatge de Déu”, que és comunió de persones20.

La comunitat no absorbeix en si la persona anul·lant la seva autonomia, com passa en les diverses formes del totalitarisme, sinó que la valora més encara perquè la relació entre persona i comunitat és la d’un tot envers un altre tot.

c) El principi de subsidiarietat i de solidaritat: la subsidiarietat és expressió de la inalienable llibertat humana. La subsidiarietat és per damunt de tot una ajuda a la persona, a través de l’autonomia dels cossos intermedis. Aquesta ajuda s’ofereix quan la persona i els subjectes socials no són capaços de valer-se per ells mateixos, implicant sempre una finalitat emancipadora, perquè afavoreix la llibertat i la participació a l’hora d’assumir responsabilitats. La subsidiarietat respecta la dignitat de la persona, en la qual veu un subjecte sempre capaç de donar alguna cosa als altres. La subsidiarietat, en reconèixer que la reciprocitat forma part de la constitució íntima de l’ésser humà, és l’antídot més eficaç contra qualsevol forma d’assistencialisme paternalista21.

El principi de subsidiarietat ha de mantenir-se íntimament unit al principi de solidaritat i viceversa, perquè així com la subsidiarietat sense la solidaritat desemboca en el particularisme social, també és cert que la solidaritat sense la subsidiarietat acabaria en l’assistencialisme que humilia el necessitat22.

d) La realitat del pecat com a desordre introduït en la creació: el Sant Pare Benet XVI afirma que «ignorar que l’home té una naturalesa ferida, inclinada al mal, dóna lloc a greus errors en el domini de l’educació, de la política, de l’acció social i dels costums»23.

e) La justícia com a virtut fonamental de la vida social: No es pot confondre la felicitat i la salvació amb formes immanents de benestar material i d’actuació social. Aquestes postures han desembocat en sistemes econòmics, socials i polítics que han tiranitzat la llibertat de la persona i dels organismes socials i que, precisament per això, no han estat capaços d’assegurar la justícia que prometien.

És important el paper de la justícia commutativa, però també de la distributiva i de la justícia social24.

Destinació universal dels bens creats: Déu ha confiat la terra i els seus recursos a la gerència comuna de la humanitat perquè en tingui cura, la domini amb el seu treball i gaudeixi dels seus fruits1. Els béns de la creació són destinats a tot el llinatge humà25.

f) La caritat o amor al proïsme com a element imprescindible per una convivència social a la mida de la dignitat de la persona: Totes les persones són igualment filles de Déu. Tant els batejats com els que no ho estan. Aquesta situació La caritat es troba en el centre de la vida cristiana. En primer lloc perquè Déu és amor26. I en segon lloc perquè aquest amor ha estat manifestat en el seu Fill27. El propi Senyor ha fet d’aquest amor el signe distintiu dels seus seguidors28.

“Només amb la caritat, il·luminada per la llum de la raó i de la fe, és possible aconseguir objectius de desenvolupament amb un caràcter més humà i humanitzador. Compartir els béns i els recursos, d’on prové l’autèntic desenvolupament, no s’assegura només amb el progrés tècnic i amb meres relacions de conveniència, sinó amb la força de l’amor que venç el mal amb el bé (cf. Romans 12,21) i obre la consciència de l’ésser humà a relacions recíproques de llibertat i de responsabilitat. L’Església no té solucions tècniques per oferir i no pretén «de cap manera barrejar-se amb la política dels Estats». Això no obstant, té una missió de veritat per a complir en tot temps i circumstància en favor d’una societat a la mesura de l’home, de la seva dignitat i de la seva vocació”29.

Les obres de misericòrdia ensenyades per Jesús en l’Evangeli són una manifestació clara i concreta de la caritat vers els altres: “donar de menjar als famolencs (cf. Mateu 25,35.37.42) és un imperatiu ètic per a l’Església universal, que respon als ensenyaments del seu fundador, el Senyor Jesús, sobre la solidaritat i el compartir”30.

g) El principi de participació: es considera el dret de totes les persones com a individus, associats a altres ciutadans; directament o per mitjà de representants, de contribuir a la vida cultural, econòmica, social i política de la comunitat. És no només un dret sinó també un deure per contribuir al bé comú. Aquesta idea connecta amb la de governança que veurem més endavant31.

h) El desenvolupament i el progrés social: el desenvolupament necessita ser per damunt de tot autèntic i integral. Perill de la globalització, que es pot tornar en contra de la persona.

Desenvolupament vol dir buscar l’objectiu que els pobles surtin de la fam, de la misèria, de les malalties endèmiques i de l’analfabetisme.

Des del punt de vista econòmic, això significava la seva participació activa i en condicions d’igualtat en el procés econòmic internacional; un creixement real, extensible a tothom i concretament sostenible; el desenvolupament econòmic mateix ha estat, i ho està encara, afligit per desviacions i problemes dramàtics que la crisi actual ha posat encara més de manifest. Des del punt de vista social, la seva evolució cap a societats solidàries i amb bon nivell de formació. Des del punt de vista polític, la consolidació de règims democràtics capaços d’assegurar llibertat i pau32.

El progrés no depèn de l’evolució de la tecnologia i del coneixement científic, sinó de la seva capacitat de servir a la persona humana. No és progrés, segons la doctrina cristiana, tot allò que va en contra d’aquesta dignitat de la persona33.

i) El paper dels laics en la realització de la missió social de l’Església: hi ha un fet important en la manera d’entendre l’Església la seva missió social i és que és en mans de tots els membres portar-la a terme. Per tant no és només l’Església com a tal la que realitza acció social sinó que sobre tot els laics estan cridats a dur-la a terme tant individualment com de manera associada. És important assenyalar això perquè sobre tot e l’àmbit econòmic i de l’ètica econòmica no es troba pràcticament acció social organitzada (tret per exemple d’escoles de negocis d’inspiració cristiana), però de fet a nivell individual i en empreses constituïdes per empresaris cristians, es du a terme aquest tipus d’acció34.

3.1.3 La doctrina catòlica sobre l’acció social en l’àmbit sociocultural

L’acció pastoral de l’Església en l’àmbit social ha de donar testimoni de la veritat de l’home35. L’exigència de promoure la dignitat integral de la persona té com a fruit la proposta dels grans valors que presideixen la convivència humana: la veritat, la justícia, l’amor, la llibertat i la pau.

Per aquest motiu la promoció de la persona i dels drets humans constitueix el centre de tota la DSE, un dels aspectes principals, no només de la dimensió sociocultural, sinó també de la econòmica i mediambiental del desenvolupament sostenible.

Dignitat de la persona humana

a) Respecte de la vida: La doctrina i ensenyaments de l’Església catòlica suposen la centralitat de la persona i de la seva llibertat, sempre vinculada a la veritat, a la llei natural i al bé comú.

El respecte de cada vida humana des de la concepció fins a la mort natural és al centre del veritable desenvolupament integral. Quan una societat s’encamina cap a la negació i la supressió de la vida, acaba per no trobar la motivació i l’energia necessària per a esforçar-se en el servei del veritable bé de l’home36.

b) Respecte de la llibertat de la persona, especialment de consciència i religiosa de totes les persones:

La violència frena el desenvolupament autèntic i impedeix l’evolució dels pobles cap a un major benestar socioeconòmic i espiritual. Això passa especialment amb el terrorisme.

La negació del dret a professar públicament la pròpia religió i a treballar perquè les veritats de la fe inspirin també la vida pública, té conseqüències negatives sobre el veritable desenvolupament. L’exclusió de la religió de l’àmbit públic, com el fonamentalisme religiós per altra part, impedeixen la trobada entre les persones i la seva col·laboració per al progrés de la humanitat. La vida pública s’empobreix de motivacions i la política adquireix un aspecte opressor i agressiu37.

En el laïcisme i en el fonamentalisme es perd la possibilitat d’un diàleg fecund i d’una col·laboració profitosa entre la raó i la fe religiosa. La raó necessita sempre ser purificada per la fe, i això val també per a la raó política, que no ha de creure’s omnipotent. Per la seva part, la religió té sempre necessitat de ser purificada per la raó per a mostrar el seu autèntic rostre humà. La ruptura d’aquest diàleg comporta un cost molt onerós per al desplegament de la humanitat.

c) Igualtat i no discriminació de les persones: “Déu no fa distinció de persones” (Fets dels Apòstols 10, 34). Tots som igualment fills de Déu i fets a la seva imatge i semblança. El desenvolupament dels pobles depèn sobretot del fet que es reconeguin com a part d’una sola família que col·labora amb veritable comunió i està integrada per éssers que no viuen simplement l’un al costat de l’altre38.

d) Dignitat de la dona: Sant Pau als fidels de Galàcia 3,28: “En Jesucrist no hi ha jueu ni grec, no hi ha lliure ni esclau… no hi ha home ni dona”. La persona es manifesta en dues modalitats sexuades: persona masculina i persona femenina amb la mateixa dignitat i drets fonamentals. Dona i home a la vegada tenen trets específics i enriquidors. Són dues formes personals complementàries. La teologia del cos de Joan Pau II ha estat molt important. S’ha de promoure l’autèntic paper de la dona a la societat, que no és idèntic que el de l’home. La dóna té una aportació específica. No s’ha d’assimilar a l’home ni al contrari, perquè es perd la riquesa i especificitat del que aporta cadascú d’ells a la societat.

d) El paper de la família és essencial per preservar la dignitat de la persona i el seu desenvolupament i educació integrals. La família és també reconeguda com primera societat natural i fonament de tota altar societat. L’Església ha treballat sempre per recolzar a les famílies per tal que puguin realitzar les seves funcions de criança i educació dels fills. El matrimoni és el fonament de la família, ja que d’aquest compromís definitiu d’estimació entre un home i una dona prové l’estabilitat i l’ambient de gratuïtat i incondicionalitat que fan de la família el lloc privilegiat d’acollida i d’educació de les noves generacions.

La pastoral familiar de l’Església mira de recolzar la unitat i l’estabilitat de les famílies, a evitar ruptures i a promoure reconciliacions pel bé de tots els membres de la comunitat familiar39.

e) Respecte de la diversitat cultural: Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació. La dignitat humana està per sobre de la diversitat de tota mena, també cultural. A la vegada, aquesta diversitat de cultures s’ha de respectar com a part del patrimoni de la humanitat, i la seva pèrdua suposa un empobriment40.

EI magisteri de l’Església afirma que les minories constitueixen grups amb drets i deures específics. En primer lloc, un grup minoritari té dret a la pròpia existència: Aquest dret pot ser desatès de diverses maneres, fins als casos extrems en què és negat mitjançant formes manifestes o indirectes de genocidi»41.

El discerniment sobre la contribució de les cultures i de les religions és necessari per a la construcció de la comunitat social en el respecte del bé comú, sobretot per a qui exerceix el poder polític. Aquest discerniment haurà de basar-se en el criteri de la caritat i de la veritat. Com que està en joc el desenvolupament de les persones i dels pobles, tindrà en compte la possibilitat d’emancipació i d’inclusió en l’òptica d’una comunitat humana veritablement universal. El criteri per a avaluar les cultures i les religions és també «tot l’home i tots els homes». El cristianisme, religió del «Déu que té un rostre humà» porta en si mateix un criteri similar.42

Les minories tenen dret a mantenir la seva cultura, inclosa la llengua, com també les seves conviccions religioses, inclosa la celebració del culte. En la reivindicació legítima dels drets propis, les minories poder ser empeses a cercar una autonomia més gran o fins i tot la independència: en aquestes delicades circumstàncies, el diàleg i la negociació són el camí per assolir la pau. En tot cas, el recurs al terrorisme és injustificable i perjudicaria la causa que es vol defensar. Les minories tenen també deures que han de complir, entre els quals hi ha, sobretot, la cooperació al bé comú de l’Estat en el qual estan inserides. En particular, «un grup minoritari té el deure de promoure la llibertat i la dignitat de cada un dels seus membres i de respectar les opcions de tots els seus individus, àdhuc quan un decidís de passar a la cultura majoritària»43.

Els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant, no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció44.

f) Promoció de la salut: La salut és un bé de la persona humana i preservar-la és part del servei a la seva dignitat. Des de sempre l’atenció dels malalts ha estat molt present en tota l’activitat de les institucions de l’Església, juntament amb l’educació. Hospitals, dispensaris. El fonament de l’atenció als malalts es troba en les obres de misericòrdia. Són moltes les institucions catòliques que de diferents maneres atenen als malalts mitjançant hospitals i centres d’assistència, la major part d’ells destinats a persones que no tenen recursos.

En alguns països en vies de desenvolupament les entitats catòliques atenen a aquells que pateixen malalties que produeixen marginació: SIDA, lepra, etc.

Pau i seguretat

La doctrina social de l’Església considera que la pau és fruit de la justícia. La pau és un valor i un deure universal que té el seu fonament en l’ordre racional i moral de la societat45. El Compendi de Doctrina Social desenvolupa àmpliament la connexió entre els principis de la fe cristiana i la recerca de la pau. Cal destacar la condemna expressa de tota actitud violenta, el terrorisme i la guerra, així com la necessitat del diàleg i del desarmament a nivell internacional per garantir la pau mundial46.

La pau corre a vegades el risc de ser considerada com un producte de la tècnica, fruit exclusivament dels acords entre els governs o d’iniciatives tendents a assegurar ajudes econòmiques eficaces. És cert que la construcció de la pau necessita una xarxa constant de contactes diplomàtics, intercanvis econòmics i tecnològics, trobades culturals, acords en projectes comuns, així com també que s’adoptin compromisos compartits per a allunyar les amenaces de tipus bèl·lic o tallar d’arrel les contínues temptacions terroristes. Això no obstant, perquè aquests esforços produeixin efectes duradors, és necessari que se sustentin en valors fonamentats en la veritat de la vida. És a dir, és necessari escoltar la veu de les poblacions interessades i tenir en compte la seva situació per a poder interpretar de manera adequada les seves expectatives. Tot això ha d’estar unit a l’esforç anònim de tantes persones que treballen decididament per fomentar la trobada entre els pobles i afavorir la promoció del desenvolupament partint de l’amor i de la comprensió recíproca. Entre aquestes persones trobem també fidels cristians, implicats en la gran tasca de donar un sentit plenament humà al desenvolupament i la pau47.

Governança, participació política, llibertat d’opinió, transparència

La Doctrina social de l’Església ha desenvolupat considerablement la seva doctrina sobre el bé comú, la responsabilitat dels governants i les característiques del bon govern. Tota governança s’ha de centrar en la cerca del bé comú, concepte que a la vegada està íntimament relacionat amb la dignitat de la persona humana i el respecte dels seus drets. L’autoritat es legitima per la participació democràtica i pel servei al bé comú. La democràcia és apreciada com el sistema que millor garanteix la tutela dels drets i la participació de tots en la vida política. Però la democràcia es desvirtua quan queda deslligada del servei a la dignitat de la persona i el respecte dels seus drets inalienables, de la veritat i del bé com a valors inqüestionables48.

Demografia i població

No és correcte considerar l’augment de població com la primera causa del subdesenvolupament, fins i tot des del punt de vista econòmic49. L’obertura moralment responsable a la vida és una riquesa social i econòmica. Són situacions que presenten símptomes d’escassa confiança en el futur i de fatiga moral50. El problema ambiental i el desenvolupament sostenibles no són incompatibles amb el creixement demogràfic51.

3.1.4 La dimensió econòmica del desenvolupament sostenible

Reducció de la pobresa

També la dimensió econòmica del desenvolupament sostenible es fonamenta en la dignitat de la persona i en els seus drets inalienables, però des de la perspectiva relacional i social.

Destinació universal dels bens de la terra. El bon govern ha de procurar que la distribució sigui equitativa i que no hi hagi bosses de pobresa.

En considerar els problemes del desenvolupament, s’ha de ressaltar la relació entre pobresa i desocupació. Un treball que, en qualsevol societat, sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona52.

Producció i consum responsables

El consumidor té una responsabilitat social específica, que s’afegeix a la responsabilitat social de l’empresa. Els consumidors han de ser constantment educats per al paper que exerceixen diàriament i que poden exercir respectant els principis morals, sense que disminueixi la racionalitat econòmica intrínseca a l’acte de comprar. A més, és convenient afavorir formes noves de comercialització de productes provinents d’àrees deprimides del planeta, per a garantir una retribució decent als productors, a condició que es tracti d’un mercat transparent, que els productors rebin no sols marges de guany més alts sinó també més formació, professionalitat i tecnologia i, finalment, que aquestes experiències d’economia per al desplegament no estiguin condicionades per visions ideològiques partidistes53.

Economia de mercat

La doctrina social de l’Església sosté que es poden viure relacions autènticament humanes, d’amistat i de sociabilitat, de solidaritat i de reciprocitat, també dins l’activitat econòmica i no sols a fora o «després» d’ella. El sector econòmic no és ni èticament neutre ni inhumà o antisocial per naturalesa. És una activitat de l’home i, precisament perquè és humana, ha de ser articulada i institucionalitzada èticament.

Respondre a les exigències morals més profundes de la persona té també efectes beneficiosos importants en el pla econòmic. En efecte, l’economia té necessitat de l’ètica per al seu funcionament correcte; no d’una ètica qualsevol, sinó d’una ètica amiga de la persona54.

Responsabilitat social de les empreses

La potenciació dels diversos tipus d’empreses i, en particular, dels que són capaços de concebre el benefici com un instrument per a aconseguir objectius d’humanització del mercat i de la societat55.

3.1.5 La cura del medi ambient

Aquest apartat el centrarem en la recent encíclica Laudato si’, del Papa Francesc i el Compendi de Doctrina Social de l’Església, que dedica un apartat específic a la cura del medi ambient56.

Joan Pau II va cridar a una conversió ecològica global57. L’autèntic desenvolupament humà posseeix un caràcter moral i suposa el ple respecte a la persona humana, però també ha de prestar atenció al món natural i «tenir en compte la naturalesa de cada ésser i la seva mútua connexió en un sistema ordenat»58. Per tant, la capacitat de transformar la realitat que té l’ésser humà ha de desenvolupar-se sobre la base de la donació originària de les coses per part de Déu59.

Cal arribar a les arrels de l’actual situació, de manera que no mirem solament els símptomes sinó també les causes més profundes. Així podrem proposar una ecologia que, entre les seves distintes dimensions, incorpori el lloc peculiar de l’ésser humà en aquest món i les seves relacions amb la realitat que l’envolta60.

El Sant Pare utilitza l’expressió “ecologia integral” per explicar la interconnexió entre els diversos aspectes de la sostenibilitat. Els factors ecològics i mediambientals no són els únics, sinó que també s’han de considerar els aspectes humans, culturals, socials i econòmics61.

Són un desafiament important el canvi climàtic, la manca d’aigua i la pèrdua de la biodiversitat62. Però no es pot desconnectar aquesta problemàtica de la degradació social i del deteriorament de la qualitat de vida humana63. “L’ambient humà i l’ambient natural es degraden junts, i no podrem afrontar adequadament la degradació ambiental si no prestem atenció a causes que tenen a veure amb la degradació humana i social”64.

Es fa indispensable crear un sistema normatiu que inclogui límits infranquejables i asseguri la protecció dels ecosistemes, abans que les noves formes de poder derivades del paradigma tecno-econòmic acabin arrasant no sols la política sinó també la llibertat i la justícia65.

Francesc surt al pas d’una acusació llançada al pensament judeo-cristià: s’ha dit que, des del relat del Gènesi que invita a «dominar» la terra (cf. Gènesi 1, 28), s’afavoria l’explotació salvatge de la natura presentant una imatge de l’ésser humà com a dominant i destructiu. Aquesta no és una correcta interpretació de la Bíblia com l’entén l’Església. Si és veritat que algunes vegades els cristians hem interpretat incorrectament les Escriptures, avui hem de rebutjar amb força que, del fet de ser creats a imatge de Déu i del mandat de dominar la terra, se’n dedueixi un domini absolut sobre les altres criatures66.

Els cristians tenen la responsabilitat, davant una terra que és de Déu, de respectar les lleis de la natura i els delicats equilibris entre els éssers d’aquest món67.

Per a la tradició judeo-cristiana, dir «creació» és més que dir natura, perquè té a veure amb un projecte de l’amor de Déu en què cada criatura té un valor i un significat. La natura sol entendre’s com un sistema que s’analitza, comprèn i gestiona, però la creació només pot ser entesa com un do que sorgeix de la mà oberta del Pare de tots, com una realitat il·luminada per l’amor que ens convoca a una comunió universal68.

El pensament judeo-cristià ha desmitificat la natura. Sense deixar d’admirar-la per la seva esplendor i la seva immensitat no li ha atribuir un caràcter diví. D’aquesta manera es destaca encara més el compromís davant d’ella. Un retorn a la natura no pot ser a costa de la llibertat i la responsabilitat de l’ésser humà, que és part del món amb el deure de conrear les seves pròpies capacitats per a protegir-lo i desenvolupar les seves potencialitats69.

El medi ambient és un bé col·lectiu, patrimoni de tota la humanitat i responsabilitat de tothom. Qui s’apropia alguna cosa és sols per administrar-la en bé de tots. Si no ho fem, carreguem sobre la consciència el pes de negar l’existència dels altres70.

L’arrel de la crisi ecològica es troba en que hi ha un la manera d’entendre la vida i l’acció humana s’ha desviat i contradiu la realitat fins a danyar-la71. Un antropocentrisme desviat dóna lloc a un estil de vida desviat72. L’antropocentrisme modern, paradoxalment, ha acabat col·locant la raó tècnica sobre la realitat, perquè aquest ésser humà «ni sent la natura com a norma vàlida, ni menys encara com a refugi vivent73.

Aquesta situació es porta a una constant esquizofrènia, que va de l’exaltació tecnocràtica que no reconeix als altres éssers un valor propi, fins a la reacció de negar tot valor peculiar a l’ésser humà. Però no es pot prescindir de la humanitat. No hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà74. Atès que tot està relacionat, tampoc no és compatible la defensa de la natura amb la justificació de qualsevol atemptat contra la vida: l’avortament, l’eutanàsia o qualsevol altre75.

Pel que fa a la intervenció humana en la natura, el respecte de la fe a la raó implica prestar atenció al que la mateixa ciència biològica, desenvolupada de manera independent respecte als interessos econòmics, pot ensenyar a propòsit de les estructures biològiques i de les seves possibilitats i mutacions. En tot cas, una intervenció legítima és aquella que actua en la natura «per tal d’ajudar-la a desenvolupar-se en la seva línia, la de la creació, la volguda per Déu»76.

Un plantejament ecològic integral porta a captar la interconnexió que existeix entre els diversos àmbits del desenvolupament sostenible. Així és necessària una ecologia econòmica, capaç d’obligar a considerar la realitat de manera més àmplia. Perquè «la protecció del medi ambient haurà de constituir part integrant del procés de desenvolupament i no podrà considerar-se en forma aïllada»77.

Si tot està relacionat, també la salut de les institucions d’una societat té conseqüències en l’ambient i en la qualitat de vida humana: l’ecologia social és necessàriament institucional, i assoleix progressivament les distintes dimensions que van des del grup social primari, la família, passant per la comunitat local i la nació, fins a la vida internacional. Dins cada un dels nivells socials i entre ells, es desenrotllen les institucions que regulen les relacions humanes. Tot allò que les danyi comporta efectes nocius, com la pèrdua de la llibertat, la injustícia i la violència78.

També es pot parlar d’una ecologia cultural. Juntament amb el patrimoni natural, hi ha un patrimoni històric, artístic i cultural, igualment amenaçat. És part de la identitat comuna d’un lloc i una base per a construir una ciutat habitable. No es tracta de destruir i de crear noves ciutats suposadament més ecològiques, on no sempre esdevé desitjable viure. Fa falta incorporar la història, la cultura i l’arquitectura d’un lloc, mantenint-ne la identitat original. Per això l’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat en el seu sentit més ampli. De manera més directa, reclama prestar atenció a les cultures locals a l’hora d’analitzar qüestions relacionades amb el medi ambient, posant en diàleg el llenguatge científic-tècnic amb el llenguatge popular. És la cultura no sols en el sentit dels monuments del passat, sinó especialment en el seu sentit viu, dinàmic i participatiu, que no pot excloure’s a l’hora de repensar la relació de l’ésser humà amb l’ambient79.

És indispensable prestar especial atenció a les comunitats aborígens amb les seves tradicions culturals. No són una simple minoria entre altres, sinó que han de convertir-se en els principals interlocutors sobretot a l’hora d’avançar en grans projectes que afectin els seus espais80.

El San Pare parla d’una ecologia de la vida quotidiana que ha de portar a millorar la qualitat de l’ambient on es desenvolupa la vida de les persones (habitatge llocs de treball, barris, ciutats…)81. L’encíclica també fa una aportació en forma de proposta d’una “espiritualitat ecològica” i una “ciutadania ecològica” que condueixi a canviar els estils de vida. S’ha d’iniciar un moviment de baix cap a dalt: des de les persones i els grups socials a qui té el poder82. L’espiritualitat ecològica que neix de la fe cristiana té arrels en el fet que l’espiritualitat cristiana és una espiritualitat encarnada, que viu en el món. És una espiritualitat de la gratitud i la gratuïtat, és a dir, un reconeixement del món com un do rebut de l’amor del Pare, que provoca com a conseqüència actituds gratuïtes de renúncia i gestos generosos encara que ningú no els vegi o els reconegui83. L’espiritualitat cristiana proposa una manera alternativa d’entendre la qualitat de vida, i encoratja un estil de vida contemplatiu, capaç de gaudir profundament sense obsessionar-se pel consum. És important incorporar un vell ensenyament, present en diverses tradicions religioses, i també en la Bíblia. Es tracta de la convicció que «menys és més»84. Es proposa un estil de vida sobri, el qual és alliberador85. L’espiritualitat ecològica cristiana es construeix sobre el sentit de la fraternitat universal: la protecció de la natura és part d’un estil de vida que implica capacitat de convivència i de comunió. L’amor fratern només pot ser gratuït, mai no pot ser un pagament pel que l’altre realitzi ni un avenç pel que esperem que faci. Per això és possible estimar els enemics. Aquesta mateixa gratitud ens porta a estimar i acceptar el vent, el sol o els núvols, encara que no se sotmetin al nostre control86.

3.1.6 Sostenibilitat i diàleg social

La preocupació per la sostenibilitat és fonament per al diàleg entre les religions i la societat civil. El diàleg fecund entre fe i raó fa més eficaç l’exercici de la caritat en l’àmbit social i és el marc més apropiat per a promoure la col·laboració fraternal entre creients i no creients, en la perspectiva compartida de treballar per la justícia i la pau de la humanitat87.

L’Església catòlica reconeix el valor de les altres religions en el progrés social: altres cultures i altres religions ensenyen la fraternitat i la pau i, per tant, són de gran importància per al desplegament humà integral. Això no obstant, no falten actituds religioses i culturals en les quals no s’assumeix plenament el principi de l’amor i de la veritat, acabant així per frenar el veritable desenvolupament humà i fins i tot per impedir-lo88.

Pel que fa la cura mediambiental també el Papa Francesc destaca el paper del diàleg entre els diversos agents socials: entre religions, entre ciències i entre moviments ecològics: la major part dels habitants del planeta es declaren creients, i això hauria de provocar a les religions d’entrar en un diàleg entre elles orientat a la protecció de la natura, a la defensa dels pobres, a la construcció d’una xarxa de respecte i de fraternitat. És imperiós també un diàleg entre les ciències mateixes, perquè cada una sol recloure’s en els límits del seu propi llenguatge, i l’especialització tendeix a convertir-se en aïllament i en absolutització del propi saber. Això impedeix d’afrontar adequadament els problemes del medi ambient. També es torna necessari un diàleg obert i amable entre els diferents moviments ecologistes, en què no falten les lluites ideològiques. La gravetat de la crisi ecològica ens exigeix a tots pensar en el bé comú i avançar en un camí de diàleg que requereix paciència, ascesi i generositat, recordant sempre que «la realitat és superior a la idea»89.