SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Observatori de sostenibilitat i religions

SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Església Copta

3.3.2 L’Església Copta

L’Església Ortodoxa és un cos distint d’altres esglésies orientals denominades “esglésies ortodoxes orientals”, que es van separar doctrinalment al segle IV, en no acceptar elConcili de Calcedònia. L’Església copta, o Església copta d’Alexandria, va ser fundada a Egipte per l’apòstol Marc el primer o tercer any del regnat de l’emperador Claudi (41/42 o 43/44)134. Forma part de les antigues esglésies orientals, que han evolucionat independentment. Segons la seva tradició, l’Església copta és la forma original i autòctona del cristianisme que l’Apòstol Marc va establir a Egipte a mitjan segle I (any 60).

La paraula copte és la derivació del vocable àrab qubt (‘egipci’), que alhora prové del grec Αiγυπτος (ekyptos). El símbol de la creu de Crist es va començar a emprar a Alexandria, entre els cristians coptes; va ser un costum que va néixer allí; se sap que no existia en les catacumbes ni en el làbarum de Constantí, que duia un crismó (anagrama críptic de Jesucrist, representat per una X i una P sobreposades, normalment en un cercle). El primat actual de l’Església és Tauadros II (Teodor), patriarca d’Alexandria.

El cap de l’Església copta és el patriarca del Caire, actualment Tauadros II (consagrat l’any 2012, després de la mort de Šenuti III d’Alexandria). La seva autoritat no és considerada infal·lible ni suprema. Com a requisit principal, hom exigeix que hagi viscut almenys quinze anys com a monjo. Comparteix autoritat amb el Sant Sínode, el qual l’elegeix, i que constitueix el cos suprem de l’Església copta. És format pel patriarca, metropolitans, bisbes i abats. L’Assemblea dels llecs pot plantejar qüestions al sínode amb caràcter consultiu.

El clergat comprèn tres categories: diaques, sacerdots i bisbes, d’entre els quals els metropolitans tenen un rang superior d’un grup o bé d’una gran ciutat. Els bisbes procedeixen de les comunitats monàstiques i han d’observar el celibat. Les dones no poden exercir tasques eclesiàstiques i només poden impartir doctrina als infants o a altres dones. Hi ha comunitats de monges. Des del 1981 poden ser diaques (una tradició que es recuperà del segle XIII, quan fou interrompuda). La litúrgia segueix el ritu copte.

Tenen una gran importància la vida monàstica, que remunta a Sant Antoni, bé que fou sant Pacomi, qui el desenvolupà i promulgà les primeres regles per a les comunitats. Posteriorment, Šenuti fou determinant en imposar una major severitat.

A finals del segle XX, hom estimava el nombre de fidels de l’Església copta entre sis i onze milions, dels quals un milió vivien fora d’Egipte, especialment als EUA. Constitueixen la minoria religiosa més important del món musulmà, i a Egipte són entre el 6% i el 20% de la població, d’acord amb les fonts oficials i eclesiàstiques, respectivament.

La font bàsica de doctrina és la Bíblia, complementada amb la paraula dels sants, i la tradiciósancionada pels concilis. Les principals festivitats són l’Anunciació, el Nadal, el Baptisme de Crist, el Diumenge de Rams, l’Ascensió, la Resurrecció i la Pentecosta, i els sagraments són el baptisme, la confirmació, la confessió, l’eucaristia, la unció dels malalts, el matrimoni i el sacerdoci. El dejuni és una pràctica observable 210 dies a l’any, bé que no obligada135.

Fins fa poc no disposaven de sacerdots a Espanya per ocupar-se de la cura pastoral dels fidels. Ara n’hi ha un que fa cap a les necessitats espirituals dels coptes que viuen a Catalunya, que s’estima que són, a Barcelona, unes 170 persones. L’altra comunitat més nombrosa –amb uns 100 fidels- es troba a Cervera i altres poblacions de la Segarra136.

3.3.3. Acció social i diàleg interreligiós de les Esglésies Orientals a Catalunya

El fet que a Catalunya les esglésies orientals estiguin formades bàsicament per persones nouvingudes implica que l’acció social que duen a terme aquestes comunitats estigui dirigida a resoldre situacions de precarietat típiques de les persones immigrades en general (papers, feina, casa…). Tot i així, l’acció social de les esglésies orientals no està gaire institucionalitzada, tant per la pròpia precarietat de la comunitat com per la priorització de la preservació de la fe i del credo137.

Tota l’ajuda social està canalitzada per una església ortodoxa del patriarcat de Sèrbia del carrer Aragó 181. Fa més de 20 anys que es realitza aquesta ajuda social. Es treballa amb casos de gent que es troba en situacions molt precàries i que no tenen cap tipus d’ajut. Els beneficiaris són persones de religió ortodoxa acabada d’arribar amb problemes d’integració ja que només parlen rus, búlgar, etc. També es beneficien gent d’altres religions si ho demanen. Tenen prioritat les dones embarassades i les famílies amb nens menors. Es fa una derivació des de serveis socials del barri de l’Ajuntament de Barcelona. Els àmbits d’actuació són: rober; alimentació i productes d’higiene; atenció als infants menors; ajuda amb els tràmits d’empadronament i tramitació de papers; acompanyament als malalts; traduccions i atenció jurídica i recerca de treball.

Pel que fa el diàleg interreligiós, les relacions entre l’Església de Roma i el Patriarcat de Moscou són més aviat difícils, a Catalunya hi ha una bona relació, fins al punt que el lloc de culte que fan servir els russos a Barcelona és una antiga capella catòlica que utilitzen amb exclusivitat. La resta de patriarcats tenen relacions més fluïdes amb els catòlics, i també disposen de locals cedits, a excepció de la parròquia del Patriarcat de Sèrbia, que només disposa dels locals propis. Per contra, és aquest darrer patriarcat el que representa els ortodoxos en el Grup de Treball Estable de Religions i, per tant, qui comparteix un projecte interreligiós comú amb l’Arquebisbat catòlic de Barcelona138.