SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Observatori de sostenibilitat i religions

SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Església Ortodoxa

3.3.1 Església Ortodoxa

3.3.1.1 Introducció històrica

L’Església Ortodoxa és una de les tres grans denominacions del cristianisme, que declaren l’autoritat per virtut de la successió apostòlica. Està formada per les jurisdiccions de catorze patriarcats i les seves respectivesesglésies autocèfales, unides doctrinalment i litúrgicament. El Patriarcat de Constantinoble ostenta una primacia d’honor (primus inter pares). Per aquest fet, i per la identificació històrica del cristianisme ortodox de l’est amb la llengua oficial de l’imperi Bizantí -en oposició amb el cristianisme catòlic de l’oest que utilitzava el llatí-, sovint se l’ha conegut com l’Església Ortodoxa grega. Existeixen catorze esglésies ortodoxesautocèfales, és a dir, regides per sínodes propis que posseeixen la capacitat de nomenar els seusbisbesiprimats(elPatriarca, Arquebisbe o Metropolità que encapçala l’església), essent aquests la màxima autoritat canònica, doctrinal i administrativa. Tan sols existeix una jerarquia honorífica entre esglésies. Encara que poden actuar de forma diferenciada, les esglésies autocèfales es troben en comunió entre si. Així, els fidels poden participar en la vida parroquial de qualsevol d’elles gràcies a l’estatus canònic comú. Les esglésies ortodoxes autocèfales més antigues, i que corresponen als anomenatsantics patriarcats que juntament amb el de Roma (abans de la seva separació) formaven l’anomenada Pentarquia del primer mil·lenni del cristianisme.

Les circumstàncies històriques han fet que les comunitats de les Esglésies ortodoxes s’anessin organitzant en els diversos estats com esglésies nacionals. En aquest cas s’ha produït la identificació entre l’aspecte religiós i la identitat nacional. De manera que els naturals d’un estat determinat es consideren membres de l’Església del seu país, el que constitueix una forma d’identificació nacional que té la seva transcendència en els moment de diàspora que s’han viscut després de la segona guerra mundial.

Es calcula que actualment hi ha uns 225 milions de fidels ortodoxos arreu del món, xifra que pot variar segons les fonts.

3.3.1.2 Les Esglésies ortodoxes a Catalunya

La presència de cristians ortodoxos a l’Estat Espanyol va ser escassa fins a la primera meitat del segle XX, limitant-se, amb alguna excepció, a l’existència de residents immigrants per aquell temps, però sense arribar a constituir-se com comunitats de forma estable i contínua. Posteriorment, a Madrid es va iniciar una incipient comunitat d’origen grec que va acollir a residents ortodoxes d’altres nacionalitats. A Barcelona, un petit grup d’origen grec era visitat a Nadal i Pasqua per un sacerdot itinerant. Més endavant un sacerdot romanès es va establir a Madrid, servint a un petit grup de fidels d’aquesta nacionalitat.

Fa uns 42 anys es va establir a Barcelona una Comunitat estable, integrada per membres naturals del país i algunes famílies d’origen rus i romanès. Les edicions, publicacions, i les referències tradicionalment ortodoxes eren molt escasses per no dir inexistents i aquesta Comunitat va haver d’estrènyer vincles d’amistat i comunió amb “la Fraternité Orthodoxe en Europe Occidentale” i amb el “Institute de Theologie Orthodoxe Saint Serge de Paris”. Amb l’arribada dels successius moviments migratoris procedents de països tradicionalment i majoritàriament de confessió religiosa Ortodoxa, fidels cristians ortodoxos de totes les procedències es van acollir a aquesta, la nostra Comunitat, donant naixement a altres parròquies esteses en diverses zones de l’Estat.

Actualment, els diferents Patriarcats històrics s’han establert, aglutinant les diferents procedències ètniques dels fidels, constituïdes en parròquies estables amb les seves organitzacions pertinents. En el conjunt de l’Estat espanyol es poden comptabilitzar en el dia d’avui, aproximadament, 1,5 milions de fidels ortodoxos repartits en unes dues-centes parròquies i missions, tenint en compte també el territori de l’Estat de Portugal.

La Comunitat Grega de Madrid i la Comunitat Ortodoxa de Barcelona, gaudeixen del “Notori Arrelament”, atorgat pel Ministeri de Justícia (art. 7 LOLR). Recentment, aquest reconeixement ha estat fet extensiu a les altres Comunitats Ortodoxes canòniques existents en el territori espanyol.

Recentment s’ha constituït l’Assemblea de Bisbes Ortodoxos d’Espanya i Portugal, òrgan d’interlocució amb l’Estat i referent de la plena Canonicitat de les Comunitats i Clergat existents. En el moment actual, els Patriarcats de Sèrbia, Moscou, Bulgària, Romania, Geòrgia i Constantinoble posseeixen comunitats en el territori estatal amb els seus respectius Bisbes diocesans, alguns d’ells residents en el país.

El fet de la creació d’Esglésies nacionals és característica de les Esglésies ortodoxes que s’ha manifestat també a Catalunya amb l’arribada de població procedent dels països de l’Europa oriental. Al nord-est de Catalunya resideixen un centenar d’ortodoxes (molts d’ells nouvinguts), però la situació geogràfica complica les seves possibilitats d’assistència religiosa. Des de 2001 un sacerdot catòlic les ha cedit una ermita per les seves celebracions124.

En les esglésies orientals, la pertinença religiosa i procedència nacional sol identificar-se: cada patriarcat correspon a un país. Avui a Catalunya hi ha un total de 55 comunitats orientals, amb un augment molt rellevant en els darrers anys. Sobretot a partir dels anys noranta, el creixement de la immigració procedent dels països de l’est d’Europa ha causat la creació de nous grups ortodoxos. En el gràfic següent es mostra la distribució dels llocs de culte orientals al país, que mostra una forta concentració a l’àrea metropolitana de Barcelona125.

Cal destacar, per la seva importància, la aparició donada a Catalunya d’una comunitat d’origen propi, que per l’evolució personal dels seus membres assumeixen l’ortodòxia com a religió pròpia, havent de buscar en el seu moment una Església nacional que les acollís al seu sí. En els anys 70, del segle XX aquest grup de catòlics catalans, atrets per la litúrgia oriental i buscant noves formes d’espiritualitat es van acostar a la tradició ortodoxa, adoptant-la i creant, en conseqüència una comunitat que va tenir de buscar la seva aprovació i empara segons les normes canòniques. Aquesta comunitat està incardinada en el patriarcat serbi, que l’acceptà, encara que pròpiament no es pot considerar una Església nacional sèrbia, atès que la majoria dels seus membres, així com el seu origen són catalans. Depèn del Bisbat per a l’Europa Occidental. La comunitat més coneguda de les ortodoxes establertes a Catalunya, també la més antiga i més arrelada en la cultura catalana, és la Parròquia de la Protecció de la Mare de Déu. El seu origen explica la causa d’aquesta situació i les característiques de la mateixa. El Rector de la Parròquia és el Vicari general para Espanya. Té la seva seu a Barcelona i una capella en una finca d’una població del Baix Empordà. Actualment reuneix tant catalans com fidels de molts altres patriarcats, que celebren en diverses llengües però amb preeminència del català.

En el seu treball d’integració de la tradició ortodoxa a la cultura catalana es destaca principalment l’ús de la llengua catalana. La traducció de llibres litúrgics al català i la creació d’un centre de estudis teològics permet la participació dels fidels independentment del seu origen geogràfic. És important destacar l’ús de la llengua catalana, donant que, a resultes del fet migratori, la població dels països de l’est d’Europa de tradició religiosa ortodoxa van trobar, en arribar aquí, un lloc on es sentien acollits religiosament i que els introduïa en la llengua pròpia del país on es trobaven. No obstant, la importància del fet nacional en la tradició ortodoxa ha fet que en el temps s’anessin constituint comunitats ortodoxes segons la nacionalitat dels seus membres.

Cal destacar també la creació d’un taller d’iconografia en què es treballa la tècnica oriental del retaule, semblant a la romànica126. La iconografia és molt important donat que no es tracta simplement d’una tècnica pictòrica sinó que l’artista que la realitza segueix un procés de reflexió, pregària i contemplació. És una immersió en el misteri de déu que l’apropa a la terra. Novament aquí trobem una forma de diàleg amb la cultura catalana amb gran tradició de pintura romànica. Els seus orígens històrics contemporanis fa que artistes dal país s’interessin per estudiar i practicar les tècniques.

Les activitats de caire benèfic i assistencial, que no poden faltar en cap comunitat religiosa, es porten a terme a través de la Fraternitat de Santa Eulàlia. A destacar el nom donat a la institució benèfica, que agermana la comuna devoció a Santa Eulàlia de la població sèrbia i la catalana, particularment la barcelonina. Es va constituir el 12 de febrer de l’any 2000 a la Parròquia de la Protecció de la Mare de Déu com un organisme internacional d’assistència humanitària. Les seves accions van adreçades a l’ajuda dintre de la pròpia comunitat y a la col·laboració amb altres associacions a l’estranger.

La seva finalitat és el servei al proïsme i l’ajuda a l’Església. L’acollida, la convivència i el creixement intern de la persona són les seves prioritats. Es reuneix periòdicament per trobar respostes als problemes d’actualitat i per promoure l’atenció personalitzada als immigrants en situació precària, visita als malalts, ajuda a les famílies amb poc recursos.

A excepció d’aquesta església i de l’Església Ortodoxa Romanesa de Lleida, la resta es troben en capelles o locals cedits per l’Església catòlica127. Les altres esglésies ortodoxes amb presència a Catalunya son la romanesa, la grega i la russa, que degut a la important migració d’aquests països van teixint una realitat viva i diversa de la vivència religiosa identificada amb la seva nacionalitat. Totes col·laboren amb les xarxes socials d’ajuda existents al país essent una font d’integració a la societat128.

3.3.1.3 Doctrina ortodoxa sobre sostenibilitat

El patriarca Bartomeu de Constantinoble s’ha referit a la necessitat que cadascú es penedeixi de les seves pròpies maneres de danyar el planeta, perquè, “en la mesura en què tots generem petits danys ecològics”, som cridats a reconèixer “la nostra contribució –petita o gran– a la desfiguració i destrucció de la creació”129.

Sobre aquest punt ell s’ha expressat repetidament d’una manera ferma i estimulant, invitant-nos a reconèixer els pecats contra la creació: “Que els éssers humans destrueixin la diversitat biològica en la creació divina; que els éssers humans degradin la integritat de la terra i contribueixin al canvi climàtic, despullant la terra dels seus boscos naturals o destruint-ne les zones humides; que els éssers humans contaminin les aigües, el sòl, l’aire. Tots aquests són pecats”130. Perquè “un crim contra la natura és un crim contra nosaltres mateixos i un pecat contra Déu”131.

Bartomeu va cridar l’atenció sobre les arrels ètiques i espirituals dels problemes ambientals, que inviten a trobar solucions no sols en la tècnica sinó en un canvi de l’ésser humà, perquè altrament s’afrontarien només els símptomes. Proposa de passar del consum al sacrifici, de l’avidesa a la generositat, del malbaratament a la capacitat de compartir, en una ascesi que “significa aprendre a donar, i no simplement renunciar. És una manera d’estimar, de passar de mica en mica del que jo vull al que necessita el món de Déu. És alliberament de la por, de l’avidesa, de la dependència”132. Els cristians són cridats a acceptar el món com a sagrament de comunió, com a manera de compartir amb Déu i amb el proïsme en una escala global. És la convicció que el diví i l’humà es troben en el més petit detall contingut en els vestits sense costures de la creació de Déu, fins en el darrer gra de pols del nostre planeta133.