SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Observatori de sostenibilitat i religions

SUSTAINABILITY AND RELIGIONS

Hinduisme Advaita

3.9.1 Hinduisme Advaita

3.9.1.1 Context històric i situació a Catalunya

L’hinduisme neix a la Índia fa més de 5000 anys, i el seu nom prové del riu Indo. Avui dia viuen molts hindús en altres parts del món a més d’Àsia, a Àfrica, Amèrica i Europa, es parla de més de 900 milions de seguidors.[1]

Segons la Direcció d’Afers Religiosos de Catalunya existeixen fins a 28 entitats vinculades a l’hinduisme[2]. D’aquestes només una està inscrita en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia, l’Església de la Confraternitat de la Realització de l’Ésser, que té el seu domicili a Barcelona. Altres sis entitats més estan inscrites en el Registre de la Generalitat: Associació Licita de Festes Culturals Bangalí (Barcelona), Associació Cultural Kesava (Barcelona), Associació Pratybhijña-Hridayam Ioga Ashram (Reus), Centri Sathya Sai de Barcelona, Associació Espanyola Ioga en la Vida Quotidiana (Barcelona), i Fundació Centri Sri Aurobindo Barcelona.[3]

3.9.1.2 Creences i la seva influencia en la sostenibilitat

Cada comunitat pot decidir lliurement si duu a terme, o no, activitats d’ajuda social, però en general, es considera que ajudar a trobar la pau espiritual als altres és un servei social. En algunes comunitats, com Siddha Ioga, Sathya Sai Bava o Amics d’Amma, s’entén l’ajuda com a font de felicitat perquè qui la pràctica i la unitat amb Déu[4] , i actualment aquesta última estan col·laborant amb Càrites, per exemple.[5]

D’altra banda, els áshrams (monestirs hinduistes) solen dedicar moltes hores atenent a les persones tot creant hospitals, orfenats, o llocs de retir per a pelegrins, d’entre altres[6]. Des de centres hindús de Catalunya s’ajuden amb aportacions a centres de peregrinació en l’Índia.

Segons l’informe de la Direcció d’Afers Religiosos de la Generalitat de 2014, respecte a les relacions interreligioses, hi ha dos col·lectius especialment actius en el diàleg interreligiosos, la Fundació per a la Consciència de Krixna (Barcelona) i els Brahma Kumaris[7].

És un sistema de creences i de pràctiques d’una extraordinària diversitat i d’una complexitat molt notable[8] que seria impossible exposar en aquest treball. Cal, per tant, fer un resum d’aquesta doctrina religiosa que fàcilment podria ser criticada per obviar aspectes que un especialista consideraria importants, però que atenent als nostres objectius no és possible detallar[9]. Ens quedarem amb aquells caràcters que són comuns en la majoria de les comunitats hindús.

Els hindús anomenen Sanatan Dharma a la seva religió, aquest mot significa Veritat Eterna. Dharma, a més d’ordre universal, també significa obligació, haver de, justícia: “l’obligació que cada persona ha de viure bé la seva pròpia vida”. Això inclou “l’adoració religiosa, fer el major esforç quan es treballa i no ferir a altres persones o als animals”. El dharma és diferent per a cada persona ja que depèn de les seves habilitats i condicions. “Realitzar el seu dharma emprant al màxim les seves habilitats és un dels propòsits principals de la vida per a les persones que segueixen l’hinduisme”[10]. Dharma també significa virtuosisme, destacant que la conducta correcta i bona és fonamental per a la fe[11].

L’hinduisme es recolza en diversos corpus de textos que es consideren procedents de l’absolut diví que es comunica lliurement amb l’home. En primer lloc, es troba el Veda o els Vedas[12] (saber o coneixement sagrat) o Revelació o Sruti perquè es considera transmès per l’absolut, Brahmán (Déu creador), al principi del món, a certs savis que ho haurien transmès de generació en generació de forma exclusivament oral[13]. El Veda comprèn quatre categories de textos, transcrits entre els segles XV i X abans de l’era cristiana: “Rig Veda” o “Veda de les estrofes”, “Sama Veda” o “Veda de les fórmules sacrificials”, “Yajur Veda” o “Veda de les melodies sacrificials” i “Atharva-Veda” sobre encantaments i fórmules màgiques. Especialment el primer i l’últim “estan formats per oracions, invocacions rituals, lloances tributades als déus, però deixen transparentar també aquí i allí preocupacions més especulatives, relacionades amb l’origen últim del món, amb el temps, amb l’estructura de les persona humana…”[14]. Avui dia el Veda té una importància “arqueològica”. A continuació trobem les Brahmana sobre rituals, sacrificis i el seu significat. Una tercera categoria són els “Aranyaka” o “Textos del bosc” per preparar al devot per a una vida d’ermità. I les “Upanishad”, datades entre el 800 i el 300 abans de la nostra era, tracta la idea del Déu únic i la vida espiritual[15].

El segon corpus és la Smrti o tradició confiada a la memòria. Textos suposadament revelats, constituïts als primers segles de l’era cristiana, presenten el discurs de diferents figures divines, com Vishnú, Krixna o Shiva[16]. Fonamentalment desenvolupen la idea de dharma o ordre universal, i les vies de salvació obertes a l’home. Alguns dels escrits són “Les lleis de Manu”, el “Ramayana” i el “Mahabharata” (les dues grans epopeies de l’Índia), els “Sutras” o “aforismes bàsics”, els “Purana” o “Relats antics”, i la “Bhagavad-Gita” o “Cant del Bienaventurat”[17].

No obstant això, per conèixer l’hinduisme avui dia no és suficient amb el sruti i el smrti, el pas dels segles ha provocat que existeixin molts corrents i escoles religioses de vegades molt diferents entre elles[18].

L’hinduisme creu en la reencarnació, de manera que totes les criatures de la terra quan moren es reencarnen en una altra. Aquest cicle de mort i naixement es diu samsara. És l’ànima la que passa d’una forma de vida a una altra. La forma que adquireixi dependrà de com s’ha viscut la vida anterior. Durant la vida la persona construeix un karma com a conseqüència o efecte dels actes que ha realitzat. Si la seva vida està plena de males accions es reencarnarà en una forma de vida inferior, d’aquí la importància de les bones accions. El propòsit final és moksha: “l’alliberament del cicle de la vida i la mort. S’aconsegueix en superar la ignorància i els desitjos”. Hi ha quatre camins per arribar al moksha: la devoció a Brahmán (Déu); ser desinteressat; estudiar i rebre coneixement, i la meditació i el ioga.[19]

Els sadhus són persones que consagren la seva vida a la religió i són considerats mestres espirituals que ofereixen orientació. Estudien els textos sagrats, practiquen ioga i s’alimenten de forma simple. Normalment viuen com a ermitans o en comunitats monàstiques. D’altra banda, les escriptures hindús destaquen la importància de la vida familiar. “El paper del grihastha (amo de la casa) marca una etapa important en la vida de tots els hindús. Des del punt de vista de la il·luminació espiritual existeixen diverses etapes per les quals passa un individu”. El pas per aquestes etapes implica escapar del samsara i aconseguir el moksha per arribar a ser un amb Brahmán.[20]

Aquestes fases o etapes es van completant amb el pas dels anys. Es distingeixen quatre categories: 1. Brahmachari: el jove solter que es dedica a l’estudi dels textos sagrats. 2. Grihastha: fidel hinduista casat, que combina la seva vida familiar i laboral amb la dedicació a la religió. 3. Vanaprastha: persona, casada o no, que decideix preparar-se per a la vida de renúncia. 4. Sannyasi: persona que renuncia a tot el material, inclosa la vida familiar, per dedicar-se exclusivament a la vida espiritual. Podríem dir, per tant, que les asramas són una espècie de programació de la vida religiosa dels fidels. Tot i així, no és un sistema rígid i algú pot quedar-se per sempre en una d’aquestes fases o saltar-se alguna[21].

Els hindús respecten molt a la gent gran i per això solen confiar en el seu judici i fins i tot per accedir als matrimonis convinguts. De fet, el jove hindú en l’anomenada cerimònia del cordó sagrat, que marca el pas de la infància a l’edat adulta es compromet a adorar a Déu, respectar als home sants i als homes sagrats, i a honrar als seus pares i als ancians. Així mateix també és una responsabilitat del jove ajudar als pobres, i a cuidar als animals i a tots els éssers vivents[22].. Per això, molts hindús són vegetarians i rebutgen matar qualsevol animal. A més, en la fe hindú la vaca és un animal sagrat perquè s’associen a Krixna, la vuitena encarnació del déu Vishnú. Krixna es va dedicar un temps a ser vaquer[23].

No podem confondre el samsara amb el sistema de castes. Durant milers d’anys les persones en l’Índia han viscut sota el sistema de castes això suposava en molts casos la discriminació de les castes inferiors més desfavorides. Una casta suposa una professió o dedicació obligada per al futur. Avui dia el sistema s’ha flexibilitzat i per exemple és il·legal qualificar a algú com harijan (fill de Déu), coneguts com a intocables, que es dedicaven als treballs més bruts i quedaven fora del sistema[24] El sistema de castes no té pràcticament cap incidència en l’hinduisme estès en occident[25], encara que segueixi sent considerat un sistema soci-religiós. [26]

En l’actualitat d’occident, molts nord-americans i europeus que no descendeixen d’hindús s’han convertit a l’hinduisme, atrets pels seus ensenyaments sobre la pau i la no-violència[27].

El pensament hindú es centra en cinc elements fonamentals: la terra, l’aigua, el foc, l’aire i l’espai. La meditació i els ritus hinduistes impliquen el coneixement i el respecte d’aquests components materials en el culte diari, la qual cosa suggereix una especial sensibilitat ecològica. També la protecció dels animals és considerada com un deure sagrat. Són nou les tesis principals de l’hinduisme sobre el medi ambient[28]:

  1. La presència de la Divinitat en totes les coses. Per aquest motiu, la creació ha de ser tractada amb el màxim respecte.
  2. La interconnexió de totes les coses. La societat és un organisme viu en continu moviment. L’hinduisme és una cosmovisió.
  3. La Sarva Bhuta Hita: la norma del benestar de tots els éssers vius. És a dir, el bé comú preval sobre el privat, la qual cosa porta a la protecció del medi ambient, el suport als pobres i als necessitats, la protecció dels menors i els no nascuts.
  4. Doctrina del Karma: L’obligat efecte de les accions presents en el futur.
  5. Els Bishnois són una branca de l’hinduisme, defensors del medi ambient com a part del seu deure religiós diari. El seu manament principal és la prohibició de la tala d’arbres i l’assassinat d’animals. Va ser fundat per Gurú Maharajá Jambeshwar al segle IV.
  6. La concepció hindú del desenvolupament sostenible ens mostra una noció d’administració fiduciària dels recursos naturals. Aquests estan per a l’ús dels homes però són li són cedits en fideïcomís.
  7. La naturalesa que Déu proporciona a l’home sempre és donada i ha de ser passada de generació en generació. Exhaurir els recursos naturals es considera un sacrilegi, un robatori de l’herència de les futures generacions.
  8. La filosofia hindú obliga al respecte a la Terra, la natura, els boscos, els rius i les muntanyes. El medi ambient està viu. Els arbres i les roques estan vius i són santuaris. Els rius són font i suport per a la vida física i espiritual.
  9. Els governants tenen la responsabilitat de protegir el medi ambient. En alguns casos reben el títol que ho demostra: Bhupalana (protector de la terra), Bupala (tutor de la terra), o Bhubharata (marit de la terra).